De Nostra Senyora del Coral a La Menera (Lamenère)

El dissabte 13 de juliol, buscant la frescor, hem pujat a la vall de Camprodon, hem travessat Coll d’Ares i hem anat a caminar per l’Alt Vallepir, a la Catalunya Nord, prop del municipi de La Menera (Lamenère).

Hi havíem anat fa anys. Aquella vegada, en un matí, vam anar i tornar des de l’ermita – hostatgeria del Coral, fins a les torres de Cabrenys (Cabrenç), passant per La Menera; ara hi ha companys que, per l’edat, ja no ho poden fer…

Pugem en cotxe fins a Coll d’Ares i comencem a baixar cap a Prats de Molló. Arribem a un lloc on la carretera fa 4 “paelles”. En arribar a la quarta, que és cap a l’esquerra, en lloc de fer-la girem a la dreta.

Ens fiquem a la pista que mena al santuari – hostatgeria (gîte d’etape) del Coral i segueix fins a La Menera.

Cal conduir amb compte; perquè pots trobar-te amb grups de gent que fan el trajecte a cavall, en un o altre sentit.

Deixem el cotxe al trencant del Coral i comencem a caminar. El camí va paral·lel a la pista, però més avall de la muntanya. Com que passa per l’obaga i per dins d’un bosc de faig, tenim l’ombra assegurada.

Al cap de poc d’haver començat a caminar, arribem al Coral.

Ens reben dos gossos guardians deslligats. Se’ns acosten bordant desconfiats, però de seguida veiem que no tenen males puces i que ens farem amics. N’hi ha un de molt prim, que s’afegeix a la nostra caminada. Sembla de la raça pastor belga Malinois de pèl curt; un excel·lent gos de guarda i de treball, conegut pels ensinistradors com “el Ferrari dels gossos”.

Aquesta és la nau principal del temple. Certs detalls ornamentals ens recorden que som a França; però és rústica, senzilla i acollidora.

Heretgia! Al costat mateix de l’altar hi ha una Sagrada Família amb dos sant Josep. Valga’m Déu; una Mare de Déu bígama!. I l’angelet plorant, perquè ha sentit dir que aquest setembre el nen Jesús, caravermell, haurà de començar a anar a l’escola.

L’hostatgeria és darrera l’ermita. A la planta baixa de la façana nord oest hi ha uns arcs antics, rústecs i potents, que sustenten les habitacions dels hostes, al primer pis.

Darrere l’hostatgeria, un exemplar de guarà català (conegut mundialment amb el nom de “catalan donkey”) pastura plàcidament. No mostra cap interès per venir amb nosaltres i menys per portar-nos les motxilles.

Hi ha una passarel·la per travessar el “torrent – sense – nom – al mapa”.

El gos no necessita la passarel·la. Corre embogit en totes direccions, beu i mossega l’aigua. Va tan rabent, que ni surt a la foto.

Quan parem per esmorzar, s’apunta a l’àpat a l’acte. No sabem si l’exercici li ha obert la gana, o bé si és per la gasiveria del seu amo, que no l’atipa gaire, confiant que els caminants ja li donaran alguna cosa.

El bosc de faig fa que el camí, en lleu baixada, esdevingui agradable. L’aire és fresc; la llum s’ablaneix i agafa un to verdós i líquid.

Però alerta! Els bosc s’espesseeix. El camí desapareix sota una densa catifa de fulles de faig seques. Hom es desorienta. Els arbres prenen formes torturades, fantasmagòriques i amenaçadores, que aparenten estar en moviment. Ens entra el temor i la por.

L’única tortura que ha patit aquest pobre faig és la d’un tal A BML que, abans de fondre’s per sempre dins el bosc, va gravar les seves inicials al tronc, amb el ganivet.

A mesura que ens apropem a La Menera i el camí perd altura, cada cop hi ha més castanyers enmig dels faigs. En aquesta època estan ben florits. Sota ells, el terra és ple de les seves flors allargassades.

El terme de La Menera -els francesos escriuen Lamenère- és de l’Alt Vallespir (Catalunya Nord) i limita amb les comarques catalanes del Ripollès i la Garrotxa. Antigament fou catau i lloc de pas de contrabandistes, refugiats polítics i gent de tota mena, que volien passar la frontera clandestinament. Juntament amb Costoja, Lamenère és el municipi més meridional de França; si exceptuem algunes colònies d’ultramar, és clar.

Abans d’arribar-hi, encara cal travessar la ribera de la Menera, que baixa de sud a nord i va a para al riu Tec. Hi ha un camí empedrat i un pont antic.

La caminada ha conclòs a la plaça del poble, presidida per un gran plàtan i engalanada per a la Fête Nationale de l’endemà, 14 de juliol. Concretament, hem acabat asseguts al banc de la dreta de la foto. A l’esquerra hi ha l’entrada de l’església de Sant Salvador, el campanar i, al seu costat, ran de carrer, una font porxada amb un rètol que diu “Eau non controlée”.
Gràcies a la generositat d’un company, que ha desfet el camí fet a peu, el mateix cotxe que ens havia portat fins al trencant del Coral, ha vingut a buscar-nos.

La Bicicleta Independentista.

Quina és la sentència per a aquesta bicicleta?

Cadena perpètua!

Salut!, Pau i
(i, en els temps que corren, també Prudència i Esperança).

Una resposta a “De Nostra Senyora del Coral a La Menera (Lamenère)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s